Portal de la Dependencia
- Bienvenidos
- Benvinguts
- Ongi etorri
- Benvidos
- Welcome
- Bienvenue
Seccions Informatives
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
JUAN CARLOS I
REI D’ESPANYA
A tots els qui vegeu i entengueu aquesta Llei.
Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat la Llei següent i jo la sanciono.
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
1º
L’atenció a les persones en situació de dependència i la promoció de la seva autonomia personal constitueix un dels principals reptes de la política social dels països desenvolupats. El repte no és un altre que vetllar per les necessitats de les persones que, pel fet de trobarse en situació d’especial vulnerabilitat, requereixen ajudes per dur a terme les activitats essencials de la vida diària, assolir més autonomia personal i poder exercir plenament els seus drets de ciutadania.
L’octubre de 2003 es va aprovar en el Ple del Congrés dels Diputats la Renovació del Pacte de Toledo amb una recomanació addicional 3a que expressa: «és necessari, per tant, configurar un sistema integrat que abordi des de la perspectiva de globalitat el fenomen de la dependència i la Comissió considera necessària una ràpida regulació en la qual es reculli la definició de dependència, la situació actual de la seva cobertura, els reptes previstos i les possibles alternatives per a la seva protecció».
El reconeixement dels drets de les persones en situació de dependència l’han posat de relleu nombrosos documents i decisions d’organitzacions internacionals, com ara l’Organització Mundial de la Salut, el Consell d’Europa i la Unió Europea. El 2002, sota la presidència espanyola, la Unió Europea va decidir tres criteris que havien de regir les polítiques de dependència dels estats membres: universalitat, alta qualitat i sostenibilitat en el temps dels sistemes que s’implantin.
Les conclusions de l’informe de la Subcomissió sobre l’estudi de la situació actual de la discapacitat, de 13 de desembre de 2003, coincideixen en la necessitat de configurar un sistema integral de la dependència des d’una perspectiva global amb la participació activa de tota la societat.
A Espanya, els canvis demogràfics i socials estan produint un increment progressiu de la població en situació de dependència. D’una banda, és necessari considerar l’important creixement de la població de més de 65 anys, que s’ha duplicat en els últims 30 anys, per passar de 3,3 milions de persones el 1970 (un 9,7 per cent de la població total) a més de 6,6 milions el 2000 (16,6 per cent). A això, és necessari afegir-hi el fenomen demogràfic denominat «envelliment de l’envelliment», és a dir, l’augment del col·lectiu de població amb una edat superior a 80 anys, que s’ha duplicat en només vint anys.
Les dues qüestions conformen una nova realitat de la població gran que comporta problemes de dependència en les últimes etapes de la vida per a un col·lectiu de persones cada vegada més ampli. Així mateix, diversos estudis posen de manifest la clara correlació que hi ha entre l’edat i les situacions de discapacitat, com mostra el fet que més del 32% de les persones de més de 65 anys tinguin algun tipus de discapacitat, mentre que aquest percentatge es redueix a un 5% per a la resta de la població.
A aquesta realitat, derivada de l’envelliment, s’hi ha d’afegir la dependència per raons de malaltia i altres causes de discapacitat o limitació, que s’ha incrementat en els últims anys pels canvis produïts en les taxes de supervivència de determinades malalties cròniques i alteracions congènites i, també, per les conseqüències derivades dels índexs de sinistralitat viària i laboral.
Un 9% de la població espanyola, segons l’Enquesta sobre discapacitats, deficiències i estat de salut de 1999, presenta alguna discapacitat o limitació que li ha causat, o pot arribar a causar, una dependència per a les activitats de la vida diària o necessitats d’ajuda per a la seva autonomia personal en igualtat d’oportunitats. Per a aquest col·lectiu es va legislar recentment amb la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat.
2º
L’atenció a aquest col·lectiu de població es converteix, doncs, en un repte ineludible per als poders públics, que requereix una resposta ferma, sostinguda i adaptada al model actual de la nostra societat. No s’ha d’oblidar que, fins ara, han estat les famílies, i en especial les dones, les que tradicionalment han assumit la cura de les persones dependents, de manera que han constituït el denominat «suport informal». Els canvis en el model de família i la incorporació progressiva de gairebé tres milions de dones, en l’última dècada, en el mercat de treball, introdueixen nous factors en aquesta situació que fan imprescindible una revisió del sistema tradicional d’atenció per assegurar una adequada capacitat de prestació d’atencions a les persones que les necessiten.
El mateix text constitucional, en els articles 49 i 50, es refereix a l’atenció a persones amb discapacitat i persones grans i a un sistema de serveis socials promogut pels poders públics per al benestar dels ciutadans. Si el 1978 els elements fonamentals d’aquest model d’Estat de benestar se centraven, per a qualsevol ciutadà, en la protecció sanitària i de la Seguretat Social, el desenvolupament social del nostre país des d’aleshores ha situat en un nivell d’importància fonamental els serveis socials, desenvolupats fonamentalment per les comunitats autònomes, amb col·laboració especial del tercer sector, com a quart pilar del sistema de benestar, per a l’atenció a les situacions de dependència.
Per part de les administracions públiques, les necessitats de les persones grans, i en general dels afectats per situacions de dependència, han estat ateses fins ara, fonamentalment, des dels àmbits autonòmic i local, i en el marc del Pla concertat de prestacions bàsiques de serveis socials, en el qual també participa l’Administració General de l’Estat i, dins de l’àmbit estatal, els plans d’acció per a les persones amb discapacitat i per a persones grans. D’altra banda, el sistema de Seguretat Social ha assumit alguns elements d’atenció, tant en l’assistència a persones grans com en situacions vinculades a la discapacitat:
gran invalidesa, complements d’ajuda a tercera persona en la pensió no contributiva d’invalidesa i de la prestació familiar per fill a càrrec amb discapacitat, i també les prestacions de serveis socials en matèria de reeducació i rehabilitació a persones amb discapacitat i d’assistència a les persones grans.
És un fet indubtable que les entitats del tercer sector d’acció social participen des de fa anys en l’atenció a les persones en situació de dependència i donen suport a l’esforç de les famílies i de les corporacions locals en aquest àmbit. Aquestes entitats constitueixen una important xarxa social que prevé els riscos d’exclusió de les persones afectades.
La necessitat de garantir als ciutadans, i a les comunitats autònomes mateixes, un marc estable de recursos i serveis per a l’atenció a la dependència i la seva progressiva importància, ara porta l’Estat a intervenir en aquest àmbit amb la regulació que conté aquesta Llei, que la configura com una nova modalitat de protecció social que amplia i complementa l’acció protectora de l’Estat i del Sistema de la Seguretat Social.
Ara es tracta de configurar un nou desenvolupament dels serveis socials del país que ampliï i complementi l’acció protectora d’aquest sistema, i que promogui l’avanç del model d’Estat social que consagra la Constitució espanyola, potenciï el compromís de tots els poders públics en la promoció i dotació dels recursos necessaris per fer efectiu un sistema de serveis socials de qualitat, garantistes i plenament universals. En aquest sentit, el Sistema d’Atenció de la Dependència és un dels instruments fonamentals per millorar la situació dels serveis socials en el nostre país, i respon a la necessitat de l’atenció a les situacions de dependència i a la promoció de l’autonomia personal, la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats.
3º
Aquesta Llei regula les condicions bàsiques de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència mitjançant la creació d’un Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), amb la col·laboració i participació de totes les administracions públiques.
El Sistema té com a finalitat principal la garantia de les condicions bàsiques i la previsió dels nivells de protecció a què es refereix aquesta Llei. A aquest efecte, serveix de via per a la col·laboració i participació de les administracions públiques i per optimitzar els recursos públics i privats disponibles. D’aquesta manera, configura un dret subjectiu que es fonamenta en els principis d’universalitat, equitat i accessibilitat, i desenvolupa un model d’atenció integral al ciutadà, a qui es reconeix com a beneficiari la seva participació en el Sistema, i que administrativament s’organitza en tres nivells.
En aquest sentit, la competència exclusiva de l’Estat per regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals (article 149.1 CE), justifica la regulació, per part d’aquesta Llei, de les condicions bàsiques de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència mitjançant la creació d’un Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència amb la col·laboració i participació de totes les administracions públiques, i amb ple respecte de les competències que hagin assumit en matèria d’assistència social en desplegament de l’article 148.1.20 de la Constitució.
La Llei estableix un nivell mínim de protecció, definit i garantit financerament per l’Administració General de l’Estat. Així mateix, com un segon nivell de protecció, la Llei preveu un règim de cooperació i finançament entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes mitjançant convenis per al desplegament i l’aplicació de les altres prestacions i serveis que la Llei preveu. Finalment, les comunitats autònomes poden desenvolupar, si ho consideren oportú, un tercer nivell addicional de protecció als ciutadans.
La mateixa naturalesa de l’objecte d’aquesta Llei requereix un compromís i una actuació conjunta de tots els poders i institucions públiques, per la qual cosa la coordinació i cooperació amb les comunitats autònomes és un element fonamental. Per això, la Llei estableix una sèrie de mecanismes de cooperació entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes, entre els quals destaca la creació del Consell Territorial del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència. En el seu si s’han de desenvolupar, a través de l’acord entre les administracions, les funcions d’acordar un marc de cooperació interadministrativa, la intensitat dels serveis del catàleg, les condicions i la quantia de les prestacions econòmiques, els criteris de participació dels beneficiaris en el cost dels serveis o el barem per al reconeixement de la situació de dependència, aspectes que han de permetre el posterior desplegament del Sistema a través dels corresponents convenis amb les comunitats autònomes.
Es tracta, doncs, de desenvolupar, a partir del marc competencial, un model innovador, integrat, basat en la cooperació interadministrativa i en el respecte a les competències.
El finançament s’ha de determinar pel nombre de persones en situació de dependència i dels serveis i prestacions que preveu aquesta Llei, per la qual cosa ha de ser estable, suficient, sostingut en el temps i garantit mitjançant la coresponsabilitat de les administracions públiques. En tot cas, l’Administració General de l’Estat ha de garantir el finançament a les comunitats autònomes per al desenvolupament del nivell mínim de protecció per a les persones en situació de dependència que recull aquesta Llei.
El Sistema s’ha d’ocupar equitativament de tots els ciutadans en situació de dependència. Els beneficiaris han de contribuir econòmicament al finançament dels serveis de manera progressiva en funció de la seva capacitat econòmica, tenint en compte per a això el tipus de servei que es presta i el seu cost.
El Sistema ha de garantir la participació de les entitats que representen les persones en situació de dependència i les seves famílies en els seus òrgans consultius.
Es reconeix també la participació dels beneficiaris en el Sistema i la complementarietat i compatibilitat entre els diferents tipus de prestacions, en els termes que determinin les normes de desplegament.
4º
La Llei s’estructura en un títol preliminar; un títol primer amb cinc capítols; un títol segon amb cinc capítols; un títol tercer; setze disposicions addicionals; dues disposicions transitòries i nou disposicions finals.
El títol preliminar recull les disposicions que es refereixen a l’objecte de la Llei i els principis que la inspiren, els drets i les obligacions de les persones en situació de dependència, i els titulars d’aquests drets.
El títol I configura el Sistema d’Atenció a la Dependència, la col·laboració i participació de totes les administracions públiques en l’exercici de les seves competències, a través dels diversos nivells de protecció en què administrativament s’organitzen les prestacions i els serveis. La necessària cooperació entre administracions es concreta en la creació d’un Consell Territorial del Sistema, en el qual poden participar les corporacions locals, i l’aprovació d’un marc de cooperació interadministrativa que s’ha de desenvolupar mitjançant convenis amb cadascuna de les comunitats autònomes. Així mateix, es regulen les prestacions del Sistema i el catàleg de serveis, els graus de dependència, els criteris bàsics per valorar-los, així com el procediment de reconeixement del dret a les prestacions.
El títol II regula les mesures per assegurar la qualitat i l’eficàcia del Sistema, amb elaboració de plans de qualitat i sistemes d’avaluació, i amb una especial atenció a la formació i qualificació de professionals i cuidadors. En aquest mateix títol es regula el sistema d’informació de la dependència, el Comitè Consultiu del Sistema en què han de participar els agents socials, i s’atorga el caràcter d’òrgans consultius als ja creats, Consell Estatal de Persones Grans i del Consell Nacional de la Discapacitat i Consell Estatal d’Organitzacions no Governamentals d’Acció Social.
Finalment, el títol III regula les normes sobre infraccions i sancions vinculades a les condicions bàsiques de garantia dels drets dels ciutadans en situació de dependència.
Les disposicions addicionals introdueixen els canvis necessaris en la normativa estatal que deriven de la regulació d’aquesta Llei. Així, es fan referències en matèria de Seguretat Social dels cuidadors no professionals, a la Llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques, a la normativa sobre discapacitat, gran invalidesa i necessitat d’ajuda de tercera persona, i es preveuen les modificacions necessàries per regular la cobertura privada de les situacions de dependència.
La disposició transitòria primera regula la participació financera de l’Estat en la posada en marxa del Sistema en un període transitori fins a l’any 2015, d’acord amb les previsions del calendari d’aplicació de la Llei que conté la disposició final primera.
.